per Joan Francesc Clariana i Roig
Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Any XII, núm. 76, octubre- novembre-desembre, pàg. 4-10. Grup d’Història del Casal, Mataró, 2005
Qui era Damià Campeny?
Fill del sabater Andreu Campeny i Muntarell i de Casilda Campeny i Estrany, va néixer a Mataró, al carrer Pujol, 39, el 12 d’abril de l’any 1771, va cursar els estudis elementals a la nostra ciutat, molt possiblement als Escolapis de Santa Anna (hom pot deduir-ho, entre d’altres coses, per la bona caligrafia que tenia i els bons coneixements d’aritmètica que demostrava).
L’artista i prevere Josep Camin, aviat es va donar compte de les bones aptituds artístiques del jove Campeny. L’any 1779, a l’edat de 8 anys, va entrar a treballar com aprenent al taller de Salvador Gurri que aleshores estava treballant a Mataró en el retaule major de la parròquia de Santa Maria. També hi treballaven els escultors mataronins Antoni Cabot i Dídac Serra, i cap els dotze anys ja va anar a treballar al taller de Gurri a Barcelona. Campeny hi va romandre quatre anys , fins que va ser expulsat per diferències amb aquest. Les rivalitats amb Gurri foren una constant durant varis anys, el trasfons d’enve
ja vers les obres que, amb millor mestratge, feia el deixeble alteraven l’irascible humor del primer. S’ens acut que aquest aspecte de la biografia dels dos personatges, Campeny i Gurri, podria ser un argument formidable per una obra literària!!, tot i que algun autor, com per exemple Fredèric Marès, negui l’existència d’aquest trasfons.
Posteriorment, Campeny, passà al taller de Nicolau Traver, autor de la font de Neptú a la Llotja de Barcelona, i al cap de nou mesos tornava a canviar per ajudar a Cabanyera, i fou en aquesta època quan treballà en els estucats de guix de la Nova Aduana, decoració que dirigia Pere Pau Montanya, el qual, possiblement, ja deuria conèixer anteriorment de Mataró.
Entretant i fins l’any 1789 (any de la Revolució Francesa), continuà amb les classes de l’Escola de la Llotja, el moment final el marcà l’incident d’una juguesca a un company, on les rialles de Campeny feren que Gurri apuntés cap a ell com autor i cap de turc, l’expulsió fou immediata.
En els anys següents sabem que va fer costat a la gent del Gremi de Tallistes i escultors lliures, els quals es veien postergats per la “dictadura artística”, i de monopoli, que imposava Gurri i per una Real Pragmática de l’1 de maig de 1785 que havia suprimit l’esmentat gremi. La situació va anar pujant de to fins que, el dia 3 de febrer de 1793, Gurri i la seva gent es varen personar en el taller del’escultor Pere Macià, amb el qual hi col·laborava Campeny en qualitat d’ajudant, valguent-se d’una autorització de l’alcalde major i, com no trobaren a Macià, varen registrar el seu domicili d’on s’incautaren de vàries peces escultòriques. Campeny i els allà presents hagueren de comunicar la mala nova a l’escultor Macià. Aquest darrer i Gurri mantingueren, més tard, per aquesta causa, varis plets.
Potser un dels moments més importants de la vida de Campeny fou la superació de les oposicions per a una plaça de pensionat d’escultura a Roma a l’any 1796; tot i que hom creu que Gurri expressà el seu vot contrari, argumentant falta de mèrit, el relleu guanyador es titulava “La continència d’Escipió” que, malhauradament, no ha arribat fins als nostres dies.
Temps abans de viatjar Romà sabem que executà l’escultura de Sant Bru per a la Cartoixa de Montalegre de Tiana.
El 1797 està documentat que Damià Campeny es trobava ja a Itàlia, allà va anar adquirint els coneixements de l’estil escultòric del neoclàssic, assistia a l’Scuola del Nudo o del Campidoglio, on rebia lliçons de Carlo Albacini, de Giovanni Pierantoni i de Giuseppe Angelini, allà fou guanyador d’una medalla d’argent que envià a la Junta de Comerç de Barcelona.
A Roma va conèixer el gran escultor del neoclàssic, Antonio Canova (autor de la famosa escultura representant a “Paulina Bonaparte”). Durant la seva etapa romana és quan produeix les seves millors obres i que li donaren renom. Podem esmentar la “Lucrècia morta”, “Cleopatra morta”, “Paris”, Diana caçadora”, “La Fe Conjugal”, “Himeneu”, “Urània”, el relleu d’”Acteó sorprenent a Diana i les seves nimfes en el bany”, el de “Magenci ferit”, el del “Sacrifici de Calirroe”, així com el famós “trionfo de tavola” per a l’Embaixada d’Espanya davant la Santa Seu, el bust de “Talia” i un llarg etzèétera.
Durant la seva llarga estada a Itàlia, on va romandre per espai de dinou anys, passà per tot un seguit de vicissituds, potser la més destacable, a nivell polític, fou quan es negà al jurament de fidelitat a favor del rei imposat a Espanya, José Bonaparte. Primer intentà l’estratagema de dir que ja no era pensionat, per la qual cosa no havia de prestar jurament, però no varen aceptar les seves excuses i fou empresonat junt amb altres a la presó del castell de Sant’Angelo per un termini superior a un mes, posteriorment, i gràcies a la mediació de Canova, estigué arrestat a l’Embaixada Espanyola durant dos mesos, més tard fou canviada la seva situació per la d’arrest domiciliari i finalment per la prohibició de sortir del recinte de Roma. A partir d’aquí, els temps que Campeny continuà a Roma ho foren de penúria econòmica, fins que tingué lloc la derrota de Napoleó.
A partir d’aquell moment negocià el seu retorn a Barcelona i el reingrés a l’Escola de Nobles Arts com a professor. Arribà a principis de gener de 1816 i passà a exercir com a professor, inicialment, a l’Escola de Dibuix. Fou també en aquesta època quan realitzà el conjunt escultòric del misteri del Sant Sepulcre per encàrrec del Gremi dels Revenedors.
El 1818, a l’edat de quaranta-set anys, va contraure matrimoni amb Marianna Gasol, de qui va tenir una filla que va morir pocs dies després del naixement. El seu matrimoni duraria pocs anys ja que va enviudar en el 1829.
El dia 26 de setembre de l’any 1819 mort l’escultor Salvador Gurri d’un atac d’apoplexia, per això poc temps després nomenen a Campeny per a la plaça d’Escultura. A finals d’aquell any i principis del següent fa un viatge a Madrid per tal de mostrar la seva producció artística al rei Ferran VII i amb la intenció d’establir-se a la capital, però de les seves moltes peticions sols li foren concedides la d’ingressar com acadèmic de mèrit a l’Academia de San Fernando i el nomenament d’escultor de Càmara (càrrecs, pel que sembla, sense remuneració i pels quals, a més, havia de pagar impostos).
Hom creu que el pensament de Campeny seria de tendència lliberal, així a mitjans del 1820 li encarregarien una escultura sobre “el Patriotisme” destinada al Congrés de Diputats de Madrid. Aquest mateix any fou nomenat acadèmic de mèrit a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de València.
A partir d’aquí vingueren uns anys d’exercici de la tasca de professor, tant d’escultura com de dibuix de figura, encàrrecs privats i, vers el 1835, el trasllat en marbre de la seva famosa “Lucrècia morta”. Foren també d’aquesta època l’estàtua de “Mercuri”, la d’”Aquiles ferit”, el grup de l’”Almogàver vencent a un cavaller francés”. L’any següent, el 1836, va treballar en la decoració escultòrica dels Porxos d’En Xifré, situats davant el costat de mar de la Llotja.
El 1844, degut al seu estat de salut i avançada edat, la Junta de la Llotja acorda la compra a Campeny d’un seguit d’escultures per valor de 104.100 rals, acord que més tard es veurà qüestionat per la mateixa Junta negant-li el valor que tenia.
El 1845 és nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Luis de Saragossa.
L’any 1850 el governador de la Província de Barcelona va crear l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, de la qual dependrien els ensenyaments artístics i així desapareixia l’Escola de Nobles Arts. Gràcies a les reiterades protestes del professorat de l’antiga Escola, varen aconseguir ingressar en l’Acadèmia, corresponent-li a Campeny la plaça de professor d’escultura i un sou anual de 10.800 rals, no obstant més tard es va veure com inexplicablement el Ministeri des de Madrid es tirava enrera i negava els pagaments i, a més, obligava al retorn de les quantitats pagades.
Des de 1851 la salut de Campeny es trobava molt malmesa, s’havia traslladat a Sant Gervasi, i allà va ser on va morir, gairebé en la pobresa, el dia 7 de juliol de 1855 a l’edat de 84 anys a causa d’una disenteria senil.
La petja de Damià Campeny a Mataró.
A la nostra ciutat, actualment sols es conserven dues escultures originals de Damià Campeny, són la de Sant Vicenç de Paül a la parròquia de Sant Josep i la de Sant Jaume a la capella de l’Hospital.
L’escultura de Sant Vicenç de Paül és una obra que pot classificar-se plenament dins el barroc. La postura que adopta la imatge del Sant, d’un moviment inusual, on tota la vestimenta sembla que sigui presa d’una ventada, la policromia, i l’acabat brillant, és quelcom que ens apropa als temps finals del barroc. Carlos Cid qualifica aquesta escultura com de “popular y teatral, se nos antoja casi grotesco” (p. 305). L’artista mataroní Jordi Arenas, al seu arxiu, conservava una fotografia d’una imatge del Sant, molt semblant a la que es conserva a Sant Josep, però d’un tamany possiblement la meitat del natural i que estava atribuïda a Campeny; aquesta darrera imatge havia estat oferta en venda a l’Obra de Sant Francesc durant els anys cinquanta, actualment es desconeix el propietari. Una altra qüestió, sobre la imatge conservada a Sant Josep, és la gran semblança, amb petites variacions, que té amb un gravat a l’acer que es troba a l’Arxiu Històric de la Ciutat, a Barcelona (Ferrando 1950, p. 269), la qual cosa ens porta a suposar que aquest gravat, molt possiblement, hauria estat inspirat en un dels dibuixos preparatoris fet per Campeny, que no coneixem.
La segona escultura que podem veure a Mataró mateix, és la imatge de Sant Jaume que es conserva a la capella de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. A l’igual que l’anterior també és policromada. No deixa de ser sorprenent que el màxim expert i coneixedor de l’obra de Damià Campeny, Carlos Cid (p. 305), arribi a dubtar que realment sigui una obra d’aquest escultor, i que l’únic element que li serveix per corroborar l’autoria és el dibuix del projecte de retaule amb la imatge del Sant, fet per Campeny, i que la família Plana feu donació al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, on es conserva actualment. En contra dels dubtes de Cid, hem de dir que l’escultura de Sant Jaume que es troba a Mataró presenta un paral·lel més que evident amb la terracota de petit tamany que, representant a “l’Apòstol Santiago” es conserva, provinent de la col·lecció Padró, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona, i que ha estat publicada tant per Marès (p. 47), com per Cid (p. 316). Fins i tot podem afirmar que està molt més aconseguida, quant a realisme, la figureta d’argila que no pas la imatge de gran tamany.
Hi ha també la notícia d’una tercera obra de Campeny a Mataró, que es trobava a Santa Maria, a l’altar de la Pietat. Lluís Ferrer i Clariana (p. 140), a partir d’una notícia publicada en el full del dia 16 de maig de 1926 del Bloc Mataroní, ens descriu aquest altar en els següents termes:
“Fou erigit el 1812 i el 14 de novembre del mateix any l’ecònom Dr. Pau Santmartí el beneí i l’endemà hi celebrà la missa. Aquest altar estava situat al costat esquerre de la capella de Sant Isidre dintre el mateix absis. Estava compost de mesa i una fornícula rectangular dintre de la qual es guardava l’important grup escultòric format per la Mare de Déu amb el Crist a la falda, la Verge Maria tenia als costats sant Joan evangelista i santa Magdalena, els quals l’ajudaven a sosternir el cos de Jesús. Aquest grup era obra de l’escultor Damià Campeny i Estrany i fou fet pel misteri dels hortolans. El completava una artística creu”.
D’aquest misteri, a més de la imatge conservada a l’Arxiu Mas, també es conserven fotografies al fons fotogràfic del Museu Arxiu de Santa Maria i que han estat publicades en els Fulls del Museu Arxiu. Veiem que es tracta d’un conjunt que té, en part, un cert paral·lelisme amb l’escena central del dibuix de “La Lamentació”, fet per Campeny, i que provinent de la col·lecció Casellas es conserva en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Marès, p. 49; Cid, p. 363) i que més tard va incloure en el misteri dels Revenedors. A més, alguns trets, com el de la teatralitat, ens recorda el pas de Setmana Santa del Gremi dels Revenedors abans esmentat, també conegut com del “Sant Sepulcre” i que es conserva a Barcelona, al Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars (Cid, p. 279). L’atribució a Campeny també ha estat controvertida, com ho fa notar Carlos Cid (p. 292). L’obra fou destruïda l’any 1936.
Una obra representant Sant Josep Oriol que es conserva a Santa Maria, havia estat, durant anys, atribuïda erròniament a Campeny. Fins i tot, Jordi Arenas, havia cregut en la possibilitat, tot i argumentant el barroquisme de la figura, però en canvi l’estranya la rigídessa de la imatge (Arenas 1948). En canvi Carlos Cid indica, fins i tot l’escultor que definitivament hauria treballat en la imatge (Cid, p. 304).
A més del dibuix del retaule de l’Hospital abans esmentat, a Mataró, es conserva, aquesta vegada al Museu Municipal (Cid, p. 390), un segon dibuix de Damià Campeny, es tracta d’una representació de la Santíssima Trinitat, envoltada d’àngels i als peus la imatge de dos frares de genolls. Està signada per l’autor i veiem que guarda un cert paral·lel amb el dibuix de semblant temàtica que, provinent de la col·lecció Casellas, es troba en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Cid, p. 378).
Finalment, l’estàtua de “Flora”, que a l’any del centenari de la Caixa Laietana fou col·locada a l’actual Plaça de l’Ajuntament i, posteriorment, fou traslladada a la Ciutat Jardí. Es tracta d’una imatge que, a partir de l’original fet en guix per Damià Campeny, fou realitzada en bronze per l’escultor Fredèric Marès.
L’oblidat.
Hi ha pocs elements a Mataró que ens recordin la figura de Damià Campeny, el primer, i molt poc visible, és la làpida que consta a la casa on va néixer del carrer d’En Pujol, l’actual número 39.
Un altre seria la imatge de perfil que hi ha en un medalló al dessota del frontó triangular d’una de les finestres del primer pis de la Casa Consistorial. Campeny simbolitzava l’art, Puigblanch la literatura i Creus la religió. Això sense deixar de fer esment al carrer que li dóna nom.
En el saló de plens de l’ajuntament de Mataró, formant part de la galeria de mataronins il·lustres, hi veiem el quadre representant a Campeny, cap els cinquanta anys, vestit amb l’uniforme de l’Academia de San Fernando, treballant en una escultura que representa el cap del “Laoconte” (avui perduda), al fons s’hi veuen les estàtues de “Lucrècia morta” i de l”Aquiles ferit”. És còpia d’un altre quadre, que es conserva a Barcelona, que havia estat pintat per Rodés; el de la nostra ciutat va ser realitzat per Robreño cap a finals del segle XIX.
Com hem dit abans també hi ha a Mataró la còpia de l’escultura de “Flora”, on en el seu pedestal consta, el medalló de la seva efígie i la inscripció d’homenatge que li va retre la Caixa Laietana a l’any 1963.
L’any del 150 aniversari de la mort de Campeny ha passat gairebé desapercebut per a la majoria de ciutadans, sols els alumnes del col·legi Damià Campeny han tingut el detall de dedicar-li un punt de llibre amb una fotografia de la imatge de “Lucrècia morta”.
L’associació de pessebristes ha editat, en el seu butlletí, un article signat per Pere de Paco destacant-ne la faceta com escultor de figures de pessebre.
A nivell municipal, tot i que el senyor alcalde va admetre públicament que la ciutat no havia distingit suficientment la figura de Campeny, sols va tenir lloc una conferència, el passat dia 20 d’octubre, en el Saló de Sessions, a càrrec de l’especialista Pilar Vélez (membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i directora del Museu Marès). La conferenciant va destacar diversos aspectes de l’obra de l’artista i, sobretot, el fet que, malgrat la gran valua de la seva aportació a l’escultura de tots els temps, fins el punt que a Itàlia se’l coneixia com “el Canova català”, mai va ser prou reconegut i va tenir una vida personal més aviat trista, amb moltes dificultats, fins i tot d’ordre econòmic, que s’agreujarien sobretot al final de la seva existència. Sembla com si veritablement es tornés a repetir l’oblit del qual va ser objecte. Abans va ser-ho en vida, i ara ho tornem a veure amb el fet que la important efemèrides hagi passat practicament desapercebuda.
Nota:
(*) Aprofito per fer constar el més sincer agraïment a l’amic i arxiver municipal, Josep Maria Clariana i Coll, pel seu ajut en facilitar documentació per al present article, també a la gent de l’equip del Museu Arxiu de Santa Maria per les seves precises orientacions i la reproducció del dibuix del retaule de l’Hospital de Mataró.
Bibliografia:
- Arenas, J.: “Damià Campeny i les seves obres existents a Mataró” (I i II). Museu, pp. 18-19 i pp. 26-28. Mataró 1948.
- Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Mataró: Exposición antològica en homenaje al ilustre escultor mataronés Damián Campeny Estrany 1771 – 1855. Mataró 1963.
- Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Mataró: Crónica del año del Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Mataró. Exposición antològica Damián Campeny. Mataró 1963.
- Castellví, J.: El escultor mataronés Damiá Campeny y Estrany. Mataró 1955
- Cid, C.: La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany. Barcelona 1998
- Ferrando, J.: Iconografía de los Santos. Barcelona 1950.
- Ferrer i Clariana, Ll.: Santa Maria de Mataró, II. Mataró 1971.
- Graupera, J.: “Damià Campeny: neoclàssic”. Crònica de Mataró, p. 8, 16-11-1989.
- Marés, F.: El escultor Damián Campeny Estrany en el primer centenario de su muerte. Barcelona 1955.
- Martínez, A.: “L’obra de l’escultor Damià Campeny s’exposa a una sala barcelonina”. Crònica de Mataró, p. 8, 16-11-1989.
- Paco, P. de: “Damià Campeny, un artista per anar descobrint”. Associació de pessebristes de Mataró. Butlletí Anual núm. 4, pp. 23-26. Mataró, Nadal 2005.
- Poch, J.: Las Escuelas Pías de Mataró. Mataró 1963.
- Riera, A.: La formació dels escultors catalans: l’ensenyament de l’Escola Gratuïta de Dibuix i els pensionats a Madrid i Roma (1775 – 1815). Tesi doctoral. Barcelona 1994.
- Riera, A.: “El corpus de dibujos de Damià Campeny”, en Cid, C.: La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany., pp. 331-393. Barcelona 1998.
- Salicrú, J.: “Baron admet que la ciutat no ha distingit prou Campeny”. Capgròs, núm. 890. Mataró, 28 al 3 de novembre 2005.
- Vélez, P.: Conferència sobre Damià Campeny al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró, el 20 d’octubre de 2005.
Felibrejada 