Tertúlia d’Història núm. 550 (22/12/2022)
Convidats: David Farell i Garrigós i Josep Maria Arias Fayulas.
Presenten: Joan Francesc Clariana, Maria Teresa Diví, Imma Bassols i Jaume Vellvehi.
Documentació: Imma Bassols
Descripció: parlem de l’egiptòleg Jean-François Champollion i del desxiframent dels jeroglífics egipcis i de la famosa Pedra de Rosseta amb David Farell i Garrigós de la Fundació Burriac i Josep Maria Arias Fayula, membre de l’Acadèmia d’Estudis d’Arqueologia i Història..
Tertúlia d’Història núm. 548 (1/12/2022)
Convidats: David Farell i Garrigós i Josep Maria Arias Fayula
Presenten: Joan Francesc Clariana, Maria Teresa Diví, Imma Bassols i Jaume Vellvehi.
Documentació: Imma Bassols i Antoni Llamas
Descripció: el 4 de novembre de 1922, és a dir enguany fa cent anys, es va descobrir la tomba de Tutankamon. De llavors ençà la recerca ha avançat molt i segur que avui descobrirem coses noves. I per parlar de Tutankamon i dels misteris que l’envolten ens acompanyaran David Farell i Garrigós de la Fundació Burriac i Josep Maria Arias Fayula, membre de l’Acadèmia d’Estudis d’Arqueologia i Història.
Per Antoni Llamas i Mantero
Article publicat a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal. Grup d’Història del Casal, Mataró.
Mira va calcular la quantitat de pluja caiguda a partir de restes minúscules, d’aquestes gotes de pluja atrapades hi ha dues classes d’oxigen, una de més pesant i una altre de més lleugera, si predominen les lleugeres vol dir que era una època humida, i si predominen les pesants és que era una època seca. Per saber la proporció va fer servir un espectòmetre de masses. Quant va analitzar una mostra de fa 4.200 anys, li va cridar l’atenció un canvi dràstic en el règim de pluja d’aquesta zona. La pluviositat havia disminuït un 20%, i això constituïa un canvi climàtic sobtat i brutal, va tenir que ser tant significatiu que no hi s’ha donat un altre des de fa 5.000 anys.
Tot i les diferències climàtiques entre Israel i Egipte, ja tenia el culpable, un canvi climàtic sobtat. Hassan va col·locar el canvi climàtic al cim de la seva piràmide de sospitosos. Un canvi climàtic dràstic afecta molt a les comunitats, i no es pot combatre com un de lent. Per tant, havia de comprovar que aquest canvi climàtic no fos només d’abast local, sinó que hagués pogut afectar a Egipte.
La prova li va caure del cel, o més ben dit de les glaceres d’Islàndia. Un grup de paleoclimatòlegs estudiaven el clima d’èpoques passades, per mitjà dels icebergs, els més interessants eren els que presentaven taques de cendra negra, que són les partícules de material volcànic procedents del volcans d’Islàndia. Quan els icebergs abandonen aigües islandeses i s’endinsen en l’Atlàntic Nord, aquests es fonen i la cendra es precipita al fons de l’oceà, i acaba formant part de la capa de fang que es va acumulant. Els investigadors tenien mostres de sediment de 10.000 anys d’antiguitat. En les seves investigacions van trobar cendra a una latitud increïble, molt cap el sud, i això només passa en èpoques molt fredes. El clima no ha estat estable al llarg de la història. Cada 1.500 anys hi ha un període de baixes temperatures que dura aproximadament uns 200 anys. Una d’aquestes èpoques fredes es va donar fa 4.200 anys, i va ser tant freda que els icebergs van arribar a Irlanda. Una miniglaciació va fer baixar les temperatures a Europa, mentre Egipte passava fam. Però qui assegura que totes dues coses estaven relacionades? Peter de Menocal, de l’Observatori Geològic Lamont-Doherty, estava estudiant restes de sorra i pol·len d’arreu del món, i va descobrir un canvi climàtic encara més significatiu. Va detectar un canvi climàtic dràstic i d’un gran abast, d’abast mundial, a la mediterrània, a Àfrica, i d’Amèrica del Nord fins a Indonèsia, va ser a escala planetària, i les dates coincidien amb l’esfondrament del Regne Antic.
Finalment, la ciència confirmava la hipòtesi de Ferki Hassan. Fa 4.200 anys, un canvi climàtic va tenir conseqüències dràstiques per la humanitat. Una onada de fred sec va fer la volta al món, es van perdre collites, la fam va fer acte de presència, la gent va patir un canvi climàtic que s’escapava totalment al seu control.
Per Antoni Llamas i Mantero
Article publicat a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal. Grup d’Història del Casal, Mataró.
L’esfondrament va ser sobtat, i va afectar a tot Egipte i a totes les esferes de la vida. Això donava peu a creure la descripció del país dels jeroglífics d’Antífic. Ferki Hassan, va arribar a la conclusió que la catàstrofe va ser de proporcions apocalíptiques, tant del medi ambient de l’època com dels recursos dels antics egipcis. I evidentment el lloc d’honor de les forces naturals l’ocupa el Nil. Heròdot descriu el Nil com a un regal del déus. Sense el Nil i les crescudes periòdiques, la civilització egípcia no hagués existit.
Hassan va arribar a la idea que el Nil va tenir un paper fonamental en l’esfondrament del Regne Antic. Això va ser considerat com una hipòtesis herètica, ja que el Nil creixia cada any i era un cosa històrica. Per això a ell li calien proves fefaents. La seva investigació li va portar al segle VII de la nostra era, a l’època en que els àrabs van conquerir Egipte. Al Caire, encara hi és la columna que durant més de mil anys van fer servir per a mesurar les crescudes anuals del Nil, i aquesta li va donar dades fonamentals. La idea era que el Nil es comportava de manera molt regular, i ell va comprovar enormes diferències entre els anys, dècades, segles i fins i tot d’un mil·lenni a altre. Les crescudes regulars eren un mite, i encara que sembli mentida una de cada cinc crescudes era perjudicial. També va descobrir que la més petita davallada del cabal del Nil, podia tenir conseqüències catastròfiques. Al 1791-1792, la davallada del nivell en mig metre per sota, va provocar fam i revoltes polítiques que van ser aprofitades per Napoleó per conquerir Egipte. Hassan va trobar documentades sequeres de dos o tres anys consecutius, en canvi en l’època obscura havia durat dos segles sencers, i no era possible que el cabal del Nil estigués tan de temps baix, per tant, hi havia d’haver una altra causa, una força de la natura encara més poderosa.
Hassan va estudiar l’altre element fonamental del paisatge egipci, el desert. A l’extrem meridional del país, hi fa milers d’anys va ser una zona habitada. Va estudiar els tions carbonitzats de llenya, que hi ha sota les pedres de les fogueres dels antics habitants. Entre les restes hi havia fusta d’Acàcia, un arbre que ja no es fa al sud d’Egipte, i com que l’Acàcia necessita força aigua, va arribar a la conclusió que, fa 7000 anys enrere aquesta zona estava poblada per l’arbre, no com un bosc, sinó com una sabana amb herba i arbres diversos, i en qualsevol cas habitable.
Des de aleshores, el nord d’Àfrica ha patit una desertització progressiva, ja en l’antiguitat es parlava de la destrucció dels conreus per part de les dunes i de les tempestes de sorra. Va ser el desert, i la reculada de la sabana el que va provocar l’esfondrament de Regne Antic ara fa 4200 anys? Les dates no coincidien, ja que fa 4500 anys els deserts actuals ja existien, i el procés va ser gradual.
La causa devia ser una altra. La pista va arribar de prop, de les muntanyes d’ Israel. Mira Bar-Matthews, del Servei de Geologia d’Israel, va trobar un registre en les coves del clima d’altres èpoques. A l’aigua que s’escola per les roques, formen en l’interior de les coves, i a l’interior de les estalactites i estalagmites queden atrapades gotes de pluja d’èpoques remotes.
Autor: Antoni Llamas i Mantero.
Article publicat a Felibrejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal. Grup d’Història del Casal, Mataró.
Introducció
Els arqueòlegs ara comencen a fer-se’n una idea del drama que van viure els egipcis de l’època. En el Regne Antic es va produir la unificació territorial, les grans piràmides, va ser una època d’esplendor que va durar mil anys. Ara fa quatre mil dos-cents anys que el Regne Antic es va esfondrà, arqueòlegs, historiadors i egiptòlegs marcaven les causes en una pèrdua de poder dels reis, cal recordar que la paraula faraó es posterior, que havien cedit als governadors locals, nobles i sacerdots grans lots de terra i els havien concedit amplis privilegis. Amb això es va produir un afebliment reial, que va donar lloc a una època anàrquica que va durar dos segles, i que és coneguda a nivell historiogràfic com l’època obscura.
Aquest petit treball vol ser un reconeixement a totes aquelles persones que dediquen el seu temps i el seus esforços a aclarir el passat i que no es conformen amb el que ja esta fet i dit.
El procés d’investigació
L’arqueòleg egipci Ferki Hassan ha dedicat trenta anys de la seva vida a investigar-ho, Què va provocar l’esfondrament sobtat i inesperat del Regne Antic? L’explicació clàssica diu que fou la batalla per la successió d’un determinat faraó, Ell no s’ho va creure. Els dubte els van venir al 1971, arran del descobriment de la descripció no d’una crisi política, sinó d’una situació infinitament més gran. El testimoniatge d’una tomba, d’un jaciment menor al sud d’Egipte. En concret és la tomba del governador Antífic, que va governar a la caiguda del Regne Antic.
Els jeroglífics de la tomba descriuen un poble famolenc, consumit per la penúria, i ho expliquen amb concisió i claredat: “El país sencer era com una llagosta afamada, jo he fet la manera que ningú es mori de gana”. En un altre fragment colpidor es descriu la situació del sud d’Egipte, la desesperació que el va assolar per la fam i les atrocitats que es van cometre. “La fam havia castigat tant l’Alt Egipte que tothom es menjava als seus fills…” En veure els jeroglífics, la egiptologia oficial se li va posar en contra, per exemple, l’egipci Gaballah Ali Gaballah, del Consell Superior d’Antiguitats deia: “Quan Antífic diu que la gent es moria de fam, no ens ho podem agafar al peu de la lletra, l’exageració forma part de la retòrica de l’Antic Egipte.”
Hassan va buscar les proves que confirmessin a Antífic durant molts anys sense cap resultat. Fins que al 1996 va tenir notícia d’una nova descoberta arqueològica, en un jaciment del nord del país, es va trobar la prova que la fi del Regne Antic havia estat dramàtica. El jaciment està al Delta del Nil, lluny dels grans monuments, i les guies turístiques només el recomanen per devots de l’arqueologia. L’arqueòleg Donald Redford de la Universitat Estatal de Pensilvània, va trobar uns enterraments sorprenents, a flor de terra, humils, tapats amb canyís i enganxats els uns als altres. En total 9000 cadàvers, on es constatava que els enterraments tenien poques ofrenes o cap, de persones pobres i en un espai de temps relativament curt. Això demostrava que la comunitat havia patit una gran escassetat, i tots els enterraments dataven del final del Regne Antic.
Per Antoni Llamas i Mantero
Els antecedents
La batalla entre Ramesses II, faraó d’Egipte, i Muwattali, rei de l’Imperi Hitita, es va produir l’any 1295 aC, al voltant de la ciutat de Kadesh, prop del riu Orontes, en l’actual Síria.
La guerra entre egipcis i hitites tenia l’origen en el canvi que s’havia produit en l’equilibri de poders en el Pròxim Orient. L’empenta propiciada pel rei dels hitites Shubiluliuma havia fet que el territori de Síria passés de mans egípcies a la dels hitites. Això suposava no només una reducció territorial, sinó la pèrdua de control de rutes comercials que aportaven riquesa a Egipte i, el que era més important, la manca de control d’un territori que feia de coixí davant de possibles invasions, i en aquest cas, tenir com a veí molt proper a un imperi força militaritzat amb una política d’expansió i conquesta territorial.
La batalla de Kadesh
Muwattali, el rei hitita, va organitzar una gran coalició de pobles contra Egipte. Hi havia més de setze estats on destacaven els reis de Gubla, Arwad, Ugarit, Naharina, Kargamis, entre d’altres. A més, el seu exèrcit posseïa dos grans cossos d’infanteria, amb un total aproximat de 36.000 infants, i uns 2.500 carros de guerra. D’altra banda, Ramesses II tenia quatre divisions, les d’Amon, Ra, Ptha i Set, formada cada una per un 5.000 homes, a més dels carros de guerra i la seva guàrdia personal.
El faraó va iniciar la marxa en el cinquè any del seu regnat, i es va dirigir tot seguint la costa cap a Fenícia. Allà es va dirigir cap a la vall del riu Orontes i va establir contacte amb els “Nearin”, que eren un cos d’èlit format per soldats amorreus enemics dels hitites, i els va ordenar marxar cap a l’interior per a poder confluir amb tot l’exèrcit egipci a Kadesh. Prop d’aquesta ciutat l’avantguarda del faraó va capturar a dos beduïns de la tribu d’Ahasu, i van informar als egipcis que l’exèrcit hitita es trobava a la ciutat d’Alep, un 200 quilòmetres al nord. Res més lluny de la veritat ja que els hitites estaven emboscats a l’est de la mateixa Kadesh, però els egipcis no van desconfiar de la informació prestada pels beduïns.
Ramesses II va creuar el riu Orontes pel pas de Shaltuna, i una vegada situat a l’oest va avançar amb la divisió d’Amon, en tant que les altres divisions quedaven més enrederides. El faraó va instal·lar el seu campament a l’oest de Kadesh on la ciutadella s’aixecava sobre un turó al sud del riu, i quedava aïllada com si fos una illa pels canals excavats. Però la captura de dos soldats hitites va fer veure al faraó la realitat. Muwattali podia atacar en qualsevol moment a un exèrcit egipci que estava dispersat. Ramesses II va enviar ordres per apropar la divisió de Ptah, mentrestant s’aproximava la de Ra. El rei hitita va ordenar que els carros travessessin el riu i ataquessin a la divisió de Ra. La sorpresa va fer que els egipcis fossin derrotats i que les seves files marxessin en desbandada. Van intentar apropar-se al campament egipci, però la rapidesa dels carros hitites van fer que la divisió d’Amon fos presa del pànic, i els hitites van entrar en tromba al campament egipci.
El faraó va intentar reunir les seves tropes, però la confusió ho feia força complicat. En aquest moment els hitites van cometre el primer error, es van dedicar a saquejar el campament egipci. Això va donar temps al faraó per reorganitzar les seves tropes que va llançar contra un grup de carros enemics, ja que la resta es dedicava al saqueig. La solució va arribar amb els “Nearin” que disciplinadament van atacar als hitites i van poder trencar el cercle enemic. Els hitites van haver de que recular cap el sud per reorganitzar les seves files. Ramesses II va atacar els carros que fugien i aquests van anar retrocedint fins al riu que els quedava a l’esquena. Molts soldats hitites es van haver de llançar al riu on van morir ofegats. Muwattali a l’altre costat del riu no va voler fer intervenir a la seva infanteria, i la victòria que havia estat a les seves mans se li va escapar.
Segons el poema de Pentaur, al dia següent va haver un altre enfrontament però sense cap resultat evident. Muwattali va oferir la pau al faraó, i aquest veien la dificultat de guanyar definitivament la guerra va acceptar la suspensió de la guerra, però no un tractat de pau i va ordenar el retorn a Egipte.
Ramesses II va vendre a la seva tornada la seva campanya com una victòria gloriosa, cosa que no es certa si es compara amb les cròniques hitites. El faraó va encarregar a l’escriba Pentaur el gran poema èpic de la seva victòria. La veritat és que més que una victòria va ser un empat. Ell va proclamar el seu triomf amb el seu nom de coronació, User-Maat-Ra Setep-En-Ra, és a dir, poderosa és la justícia de Ra, l’escollit per Ra.
Les conseqüències de la batalla
El resultat final va ser que el faraó no va ocupar Kadesh i sí ho va fer Muwattali, que va ocupar el país d’Amurru i va destronar al seu rei, Bentesina, aliat dels egipcis. En els anys posteriors, els hitites es van dedicar a provocar aixecaments dels estats sota control egipci. I Ramesses II va assegurar Canaan i Fenícia. Passats uns anys un nou poder feia acte de presència, els assiris, això va fer que el nou rei hitita Hattusil III signés amb Ramesses II el tractat de pau.
Ramesses II va plasmar la seva “victòria” en unes magnífiques escenes en baix- relleu en les principals temples del país com Karnak, Luxor, Abu Simbel o el Ramesseum. Cal destacar l’ impressionat escena del faraó amb el seu carro de guerra enfrontant-se als enemics, que constitueix una obra mestra de l’art egipci.
Bibliografia
Per Antoni Llamas i Mantero
Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Any XIII, núm. 79, juliol – agost – setembre, Grup d’Història del Casal, Mataró 2006, pàg. 18.
Il.lustració: El faraó Ramesses III oferint encens i libacions a Ptah mentre el Déu esta dret en el santuari. Medinet Habu (20 Dinastia).
Introducció
Ens hem de situar al 1166 abans de Crist . Encara Egipte era un país ric i poderós, però que ja iniciava la seva decadència sota el regnat del faraó Ramesses III de la XX dinastia. Aquest faraó va haver de fer front a dos intents d’invasions procedents de Líbia i a l’atac dels pobles del mar que venien del Mediterrani. A més a més, el pes de la burocràcia estatal i de l’increment continuat de recursos destinats a la construcció de les tombes de la Vall del Reis, va portar a una situació d’escassetat de bens de consum.
A causa de tot això, els pagaments dels salaris dels treballadors que es realitzaven per mitjà del “Deben”, que era una barra de coure, o bé en sacs de cereals que s’utilitzaven com a patró de referència tant per cobrar com per pagar, es va anar endarrerint cada vegada més. En aquest cas concret, els treballadors de les tombes es trobaven en el poblat de Deir el-Medina, al costat de les tombes reials, on vivien amb les seves famílies. El poblat tenia els habitatges, les capelles i les tombes dels mateixos treballadors. El poblat es va utilitzar des de la dinastia XVIII fins la XX, i es calcula que hi havia uns 70 habitatges i més de 120 treballadors. Les feines eren variades i especialitzades: paletes, picapedrers, talladors de relleus, pintors, fusters, escultors, etcètera.
Aquests treballadors eren els millors i els més especialitzats de tot Egipte, com no podia ser d’una altra manera, ja que treballaven per la morada d’eternitat del déu vivent, que era el faraó. Alguns d’ells tenien un tracte directe tan amb ell com amb el primer ministre i van arribar a gaudir d’un nivell de vida superior a la majoria de la població egípcia.
En aquest poblat s’han trobat nombrosos ostracons, en els quals es descriu els productes que els treballadors rebien del faraó com a pagament del seu treball. En ells se cita: pa, cervesa, dàtils, verdures, aigua potable, figues i, en ocasions especials, carn. A més de vestits, calçat, i les eines per a la seva feina. El salari d’un dia per un treballador era de 10 pans i una mesura de cervesa; el d’un artesà especialitzat podia arribar als 500 pans que podia bescanviar per altres productes; els capatassos i escribes rebien 72 sacs de cereals d’una capacitat de 76 litres cada un al mes i la resta de treballadors 52 sacs.
El desenvolupament de la vaga i la seva “conclusió”
La situació es va anar degradant fins al punt que les racions de menjar no arribaven i les arribaven eren de una qualitat molt inferior. En el Papir de la Vaga del regnat de Ramesses III, avui conservat a Torí, Itàlia i dels ostracons trobats al poblat de Deir el-Medina, en els museus del Caire i Berlín, entre d’altres, ens indica com van anar les coses. El papir va ser redactat per l’escriba Amennajet, pertanyent a l’equip de treballadors de la tomba del faraó, i en ells ens explica el que va succeir.
“Any 29, segon mes de la segona estació dia 10. Aquest dia el grup de treballadors va creuar els cinc murs de la necròpolis, cridant; Tenim gana! I es van seure amb l’esquena cap el temple de Tutmosis III, al límit dels camps conreats. (…) Hem arribat fins aquí per culpa de la gana i la set, per la manca de vestit, de peix, d’hortalisses. Escriviu al Faraó, el nostre bon senyor, i escriviu al Visir, el nostre superior, Feu-ho per a què puguem viure!”
Podem constatar en un primer moment com els treballadors van abandonar els seus llocs de treball, es van dirigir als temples i es van quedar asseguts. Sabem pel papir que se’ls va ver la promesa de donar tot allò que demandaven, però que també va ser insuficient. Aleshores van continuar amb les seves protestes i van ocupar el Ramesseum, el temple funerari de Ramesses II. Aquesta ocupació va tenir més èxit i els van abonar els deutes del mes anterior. Però el problema continuava i va ser la intervenció del cap de policia que vigilava el poblat el que va aconseguir el pagament del que es devia del mes en curs.
La calma va ser un mirall, quinze dies més tard els treballadors tornaven a sortir de la necròpolis, dient el següent:
“No ens anirem, diguin als seus superiors (…) que no em creuat els murs només per causa de la gana, sinó que hem de fer una greu acusació, perquè s’estan fent crims en aquest t lloc del Faraó”
Però com que el problema no es solucionava, es van produir fins a tres vagues seguides. En tots els casos cobraven i posteriorment es trobaven en el punt inicial i es retardaven els pagaments.
Un fet va fer canviar, si més no momentàniament, la incidència de la vaga. Aquest va ser el nomenament com a Visir de Ta, “Delegat de l’Equip en el Lloc de la Veritat” i “Escriba de la Tomba”. Per tant arribava a ser Primer Ministre d’Egipte un home sortit de Deir el-Medina. Aquest va aconseguir que es donessin als treballadors les racions complertes, però dues setmanes més tard es tornava una altra vegada al principi del problema, els obrers tornaven a sortir de la necròpolis cridant Tenim gana!. L’alcalde de Tebes va intervenir: “Mireu, us donaré cinquanta sacs de gra fins que el Faraó us proporcioni les seves racions…”
La situació política es va anar complicant amb un complot a palau. Sembla ser que Ta es veuria complicat en una conspiració de l’harem contra un envellit Ramesses III. A partir d’aquest moment la manca de pagament i l’arribada de subministraments als artesans va coincidir amb l’espoliació de les tombes reials. Un papir d’època posterior ens diu el següent:
“Any 16, dia 22 de tercer mes de la inundació. Interrogatori dels homes que es van trobar violant tombes de l’Occident de Tebes; acusació formulada per Pwer’o, batlle del l’Occident de Tebes i Cap de Policia adscrit a la gran i noble tomba de milions d’anys del faraó.”
Per tant no ens ha d’estranyar que aquells que les havien construït i sabien el seu emplaçament exacte fossin els primers en saquejar-les, ja que sabem que les vagues van continuar fins a la desaparició del poble dels artesans.
Bibliografia
Felibrejada 